facebook youtube
Missatge del sant pare Francesc

per a la III Jornada Mundial dels Pobres 2019

17 de novembre de 2019 (Diumenge XXXIII del Temps Ordinari)

  1. «No es veurà defraudada l’esperança dels pobres» (Sl 9,19). Les paraules del salm es presenten amb una actualitat increïble, expressen una veritat profunda que la fe aconsegueix imprimir sobretot en el cor dels més pobres: retornar l’esperança perduda a causa de la injustícia, el sofriment i la precarietat de la vida.
El salmista descriu la condició del pobre i l’arrogància d’allò que l’oprimeix (cf. 10,1-10); invoca el judici de Déu perquè es restableixi la justícia i se superi la iniquitat (cf. 10,14-15). És com si en les seves paraules tornés de nou la pregunta que s’ha repetit al llarg dels segles fins als nostres dies: com pot Déu tolerar la disparitat? Com pot permetre que el pobre sigui humiliat, sense intervenir per ajudar-lo? Per què permet que qui oprimeix tingui una vida feliç mentre el seu comportament hauria de ser condemnat precisament davant el sofriment del pobre?

Aquest salm es va compondre en un moment de gran desenvolupament econòmic que, com acostuma a passar, també va produir forts desequilibris socials. La iniquitat va generar un nombrós grup d’indigents, la condició dels quals semblava encara més dramàtica quan es comparava amb la riquesa aconseguida per uns pocs privilegiats. L’autor sagrat, observant aquesta situació, dibuixa un quadre ple de realisme i veritat.

Era una època en què la gent arrogant i sense cap sentit de Déu perseguia els pobres per apoderar-se fins i tot del poc que tenien i reduir-los a l’esclavatge. Avui no és gaire diferent. La crisi econòmica no ha impedit a molts grups de persones un enriquiment que sovint sembla encara més anòmal si veiem als carrers de les nostres ciutats l’ingent nombre de pobres mancats del necessari i que en ocasions són a més maltractats i explotats. Tornen a la ment les paraules de l’Apocalipsi: «Tu dius: “Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res”, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu» (Ap 3,17). Passen els segles, però la condició de rics i pobres es manté inalterada, com si l’experiència de la història no ens hagués ensenyat res. Les paraules del salm, per tant, no es refereixen al passat, sinó al nostre present, exposat al judici de Déu.

  1. També avui hem d’anomenar les nombroses formes de noves esclavituds a les quals estan sotmesos milions d’homes, dones, joves i infants.
Cada dia trobem famílies que es veuen obligades a abandonar la seva terra per buscar formes de subsistència en altres llocs; orfes que han perdut els seus pares o que n’han estat separats violentament a causa d’una explotació brutal; joves a la recerca d’una realització professional als quals s’impedeix l’accés al treball a causa de polítiques econòmiques miops; víctimes de moltes formes de violència, des de la prostitució fins a les drogues, i humiliades en el més profund del seu ésser. Com podem oblidar, a més, els milions d’immigrants víctimes de molts interessos ocults, sovint instrumentalitzats amb finalitats polítiques, als quals es nega la solidaritat i la igualtat? I què podem dir de les nombroses persones marginades i sense llar que deambulen pels carrers de les nostres ciutats?

Sovint veiem els pobres als abocadors recollint el producte que s’ha llençat per trobar alguna cosa per menjar o amb què vestir-se. Convertits ells mateixos en part d’un abocador humà, són tractats com rebuig, sense que hi hagi cap sentiment de culpa per part d’aquells que són còmplices d’aquest escàndol. Considerats generalment com paràsits de la societat, als pobres no se’ls perdona ni tan sols la pobresa. S’està sempre alerta per jutjar-los. No poden permetre’s ser tímids o desanimar-se; són vistos com una amenaça o com incapaços, només perquè són pobres.

Per augmentar el drama, no se’ls permet veure el final del túnel de la misèria. S’ha arribat fins al punt de teoritzar i realitzar una arquitectura hostil per a desfer-se de la seva presència, fins i tot als carrers, últims llocs d’acolliment. Deambulen d’una part a l’altra de la ciutat, esperant aconseguir un treball, una casa, una mica d’afecte… Qualsevol possibilitat que se’ls ofereixi es converteix en un raig de llum; però, fins i tot on hauria d’existir almenys la justícia, sovint es comprova l’encrueliment en contra seva mitjançant la violència de l’arbitrarietat. Es veuen obligats a treballar hores interminables sota el sol abrasador per recollir els fruits de l’estació, però se’ls recompensa amb una paga irrisòria; no tenen seguretat en el treball ni condicions humanes que els permetin sentir-se iguals als altres. Per a ells no existeix el subsidi d’atur, indemnitzacions, ni tan sols la possibilitat de posar-se malalts.

El salmista descriu amb realisme cru l’actitud dels rics que despullen els pobres: «Sotja d’amagat, com un lleó entre els matolls: és a punt per a endur-se el dissortat, el captura, i amb el llaç l’arrossega» (Sl 10,9). És com si per a ells es tractés d’una jornada de caça, en la qual els pobres són acorralats, capturats i fets esclaus. En una condició com aquesta, el cor de molts es tanca i es referma el desig de tornar-se invisibles. Així, veiem sovint una multitud de pobres tractats amb retòrica i suportats amb fàstic. Ells es tornen com a transparents i les seves veus ja no tenen força ni consistència en la societat. Homes i dones cada vegada més estranys entre les nostres cases i marginats en els nostres barris.

  1. El context que el salm descriu es tenyeix de tristesa per la injustícia, el sofriment i l’amargor que afecta els pobres. Malgrat això, s’ofereix una bonica definició del pobre. És aquell que «confia en el Senyor» (cf. v. 11) perquè té la certesa que mai no serà abandonat. El pobre, en l’Escriptura, és l’home de la confiança. L’autor sagrat brinda també el motiu d’aquesta confiança: ell «coneix el seu Senyor» (cf. ibid.), i en el llenguatge bíblic aquest «conèixer» indica una relació personal d’afecte i amor.
Som davant una descripció realment impressionant que mai no ens hauríem imaginat. Però això no fa sinó manifestar la grandesa de Déu quan es troba amb un pobre. La seva força creadora supera qualsevol expectativa humana i es fa realitat en el «record» que ell té d’aquesta persona concreta (cf. v. 13). És precisament aquesta confiança en el Senyor, aquesta certesa de no ser abandonat, allò que convida a l’esperança. El pobre sap que Déu no pot abandonar-lo; per això viu sempre en la presència d’aquest Déu que el recorda. La seva ajuda va més enllà de la condició actual de sofriment per a traçar un camí d’alliberament que transforma el cor, perquè el sosté en el més profund.

  1. La descripció de l’acció de Déu en favor dels pobres és una tornada permanent en la Sagrada Escriptura. Ell és aquell que «escolta», «intervé», «protegeix», «defensa», «redimeix», «salva»… En definitiva, el pobre mai no trobarà Déu indiferent o silenciós davant la pregària. Déu és aquell que fa justícia i no oblida (cf. Sl 40,18; 70,6); de fet, és per a ell un refugi i no deixa d’acudir en el seu ajut (cf. Sl 10,14).
Es poden aixecar molts murs i bloquejar les portes d’entrada amb la il·lusió de sentir-se segurs amb les riqueses pròpies en detriment dels qui es queden a fora. No serà així per sempre. El «dia del Senyor», tal com és descrit pels profetes (cf. Am 5,18; Is 2-5; Jl, 1-3), destruirà les barreres construïdes entre els països i substituirà l’arrogància d’uns pocs per la solidaritat de molts. La condició de marginació en què es veuen immerses milions de persones no podrà durar gaire temps. El seu crit augmenta i arriba a tota la terra. Com va escriure D. Primo Mazzolari: «El pobre és una protesta continuada contra les nostres injustícies; el pobre és un polvorí. Si els dones foc, el món esclatarà.»

  1. No hi ha manera d’eludir la crida urgent que la Sagrada Escriptura confia als pobres. Onsevulga que es miri, la Paraula de Déu indica que els pobres són aquells que no tenen el necessari per a viure perquè depenen dels altres. Ells són l’oprimit, l’humil, el qui està postrat a terra. Tot i això, davant aquesta multitud innombrable d’indigents, Jesús no va tenir por d’identificar-se amb cada un d’ells: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40). Fugir d’aquesta identificació equival a falsificar l’Evangeli i esmorteir la revelació. El Déu que Jesús va voler revelar és aquest: un Pare generós, misericordiós, inesgotable en la seva bondat i gràcia, que ofereix esperança sobretot als qui estan desil·lusionats i privats de futur.
Cal destacar que les benaurances amb què Jesús va inaugurar la predicació del regne de Déu, s’obren amb aquesta expressió: «Feliços els pobres». El sentit d’aquest anunci paradoxal és que el regne de Déu pertany precisament als pobres, perquè estan en condicions de rebre’l. Quantes persones pobres trobem cada dia! A vegades sembla que el pas del temps i les conquestes de la civilització n’augmenten el nombre en comptes de disminuir-lo. Passen els segles, i la benaurança evangèlica sembla cada vegada més paradoxal: els pobres són cada vegada més pobres, i en l’actualitat ho són encara més. Però Jesús, que ha inaugurat el seu Regne posant en el centre els pobres, vol dir-nos precisament això: Ell l’ha inaugurat, però ens ha confiat a nosaltres, els seus deixebles, la tasca de tirar-lo endavant, assumint la responsabilitat de donar esperança als pobres. Cal, sobretot en una època com la nostra, revifar l’esperança i restaurar la confiança. És un programa que la comunitat cristiana no pot subestimar. D’això en depèn que sigui creïble el nostre anunci i el testimoniatge dels cristians.

  1. L’Església, sent propera als pobres, es reconeix com un poble estès entre moltes nacions la vocació de les quals és no permetre que ningú se senti estrany o exclòs, perquè implica a tots en un camí comú de salvació. La condició dels pobres obliga a no distanciar-se de cap manera del cos del Senyor que sofreix en ells. Més aviat estem cridats a tocar la seva carn per a comprometre’ns en primera persona en un servei que constitueix evangelització autèntica. La promoció dels pobres, també en l’aspecte social, no és un compromís extern a l’anunci de l’Evangeli, sinó que posa de manifest el realisme de la fe cristiana i la seva validesa històrica. L’amor que dona vida a la fe en Jesús no permet que els seus deixebles es tanquin en un individualisme asfixiant, soterrat en segments d’intimitat espiritual, sense cap influència en la vida social (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 183).
Fa poc hem plorat la mort d’un gran apòstol dels pobres, Jean Vanier, el qual amb la seva dedicació va aconseguir obrir nous camins a la tasca de la promoció de les persones marginades. Jean Vanier va rebre de Déu el do de dedicar tota la vida als germans i germanes amb discapacitats greus, als quals la societat sovint tendeix a excloure. Va ser un «sant de la casa del costat» de la nostra; amb el seu entusiasme va saber congregar entorn seu a molts joves, homes i dones, que amb el seu compromís quotidià van donar amor i van tornar el somriure a moltes persones dèbils i fràgils, oferint-los una veritable «arca» de salvació contra la marginació i la soledat. Aquest testimoniatge seu ha canviat la vida de moltes persones i ha ajudat el món a mirar amb altres ulls les persones més dèbils i fràgils. El crit dels pobres ha estat escoltat i ha produït una esperança indestructible, generant signes visibles i tangibles d’un amor concret que també avui podem reconèixer.

  1. «L’opció pels últims, per aquells que la societat descarta i rebutja (ibid., 195) és una opció prioritària que els deixebles de Crist estan cridats a realitzar per a no trair la credibilitat de l’Església i donar esperança efectiva a moltes persones indefenses. En elles, la caritat cristiana hi troba la verificació, perquè qui es compadeix dels seus sofriments amb l’amor de Crist rep força i confereix vigor a l’anunci de l’Evangeli.
El compromís dels cristians, en ocasió d’aquesta Jornada Mundial i sobretot en la vida ordinària de cada dia, no consisteix només en iniciatives d’assistència que, si bé són encomiables i necessàries, han de tendir a incrementar en cada un l’atenció plena que es mereix cada persona que es troba en dificultat. «Aquesta atenció amant és l’inici d’una preocupació veritable» (ibid., 199) pels pobres en la recerca del seu bé veritable. No és fàcil ser testimonis d’esperança cristiana en el context d’una cultura consumista i de rebuig, orientada a acréixer el benestar superficial i efímer. Cal un canvi de mentalitat per a redescobrir l’essencial i donar cos i efectivitat a l’anunci del regne de Déu.

L’esperança es comunica també a través de la consolació, que es realitza acompanyant els pobres no per un moment, carregat d’entusiasme, sinó amb un compromís que es prolonga en el temps. Els pobres obtenen una esperança vertadera no quan ens veuen complaguts per haver-los donat una mica del nostre temps, sinó quan reconeixen en el nostre sacrifici un acte d’amor gratuït que no busca recompensa.

  1. Als nombrosos voluntaris, que moltes vegades tenen el mèrit de ser els primers a haver intuït la importància d’aquesta preocupació pels pobres, els demano que creixin en la seva dedicació. Benvolguts germans i germanes, us exhorto a descobrir en cada pobre que trobeu allò que ell realment necessita; a no detenir-vos davant la primera necessitat material, sinó a anar més enllà per a descobrir la bondat amagada en els seus cors, prestant atenció a la seva cultura i a les seves maneres d’expressar-se, i així poder entaular un diàleg veritablement fraternal. Deixem de costat les divisions que provenen de visions ideològiques o polítiques, fixem la mirada en l’essencial, que no requereix gaires paraules sinó una mirada d’amor i una mà estesa. No oblideu mai que «la pitjor discriminació que sofreixen els pobres és la manca d’atenció espiritual» (ibid., 200).
Abans que res, els pobres tenen necessitat de Déu, del seu amor fet visible gràcies a persones santes que viuen amb ells, aquelles que en la senzillesa de la seva vida expressen i posen de manifest la força de l’amor cristià. Déu es val de molts camins i d’instruments infinits per arribar al cor de les persones. Per suposat, els pobres s’acosten a nosaltres també perquè els distribuïm menjar, però el que realment necessiten va més enllà del plat calent o de l’entrepà que els oferim. Els pobres necessiten les nostres mans per a reincorporar-se, els nostres cors per a sentir de nou el calor de l’afecte, la nostra presència per a superar la soledat. Senzillament, ells necessiten amor.

  1. A vegades es requereix poc per a tornar l’esperança: n’hi ha prou a detenir-se, somriure, escoltar. Per un dia deixem de costat les estadístiques; els pobres no són números als quals es pugui recórrer per a presumir amb obres i projectes. Els pobres són persones a les quals s’ha d’anar a trobar: són joves i ancians sols als quals es pot convidar a entrar a casa per a compartir una menjada; homes, dones i infants que esperen una paraula amistosa. Els pobres ens salven perquè ens permeten trobar el rostre de Jesucrist.
Als ulls del món no sembla raonable pensar que la pobresa i la indigència puguin tenir una força salvadora; però és allò que ensenya l’Apòstol quan diu: «No n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món ni gaires d’influents o de bona família. Ben al contrari, Déu ha escollit els insensats d’aquest món per confondre els savis; i ha escollit els febles d’aquest món per confondre els forts. Déu ha escollit gent que no compta, els menyspreats d’aquest món; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu» (1Co 1,26-29). Amb els ulls humans no s’aconsegueix veure aquesta força salvadora; amb els ulls de la fe, en canvi, se la pot veure en acció i experimentar-la en primera persona. En el cor del poble de Déu que camina batega aquesta força salvadora que no exclou ningú i congrega a tots en una peregrinació veritable de conversió per a reconèixer i estimar els pobres.

  1. El Senyor no abandona aquell qui el cerca i els qui l’invoquen; «no oblida mai el clam de l’indefens» (Sl 9,13), perquè les seves oïdes estan atentes a la seva veu. L’esperança del pobre desafia les diferents situacions de mort, perquè ell se sap estimat particularment per Déu, i així aconsegueix vèncer el sofriment i l’exclusió. La seva condició de pobresa no li treu la dignitat que ha rebut del Creador; viu amb la certesa que Déu mateix la hi restituirà plenament, perquè ell no és indiferent a la sort dels seus fills més dèbils, al contrari, s’adona dels seus afanys i dolors i els agafa amb les seves mans, i a ells els concedeix força i valor (cf. Sl 10,14). L’esperança del pobre es consolida amb la certesa de ser acollit pel Senyor, de trobar en ell la justícia veritable, de ser enfortit en el seu cor per a continuar estimant (cf. Sl 10,17).
La condició que es posa als deixebles del Senyor Jesús, per a ser evangelitzadors coherents, és sembrar signes tangibles d’esperança. A totes les comunitats cristianes i a tots aquells que senten la necessitat de portar esperança i consol als pobres, demano que es comprometin perquè aquesta Jornada Mundial pugui reforçar en molts la voluntat de col·laborar activament perquè ningú no se senti privat de proximitat i solidaritat. Que ens acompanyin les paraules del profeta que anuncia un futur diferent: «A vosaltres que reverencieu el meu nom, brillarà el sol de la salvació, i els seus raigs us guariran» (Ml 3,20).

Franciscus

Vaticà, 13 de juny de 2019, memòria litúrgica de sant Antoni de Pàdua

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar