facebook youtube
Quants estels hi deu haver al cel?
–Per què ho preguntes?
–Perquè crec que cada persona té un estel. El seu en particular com premi per haver nascut
–I creus que n’hi ha tants com per abastir tots els qui ens belluguem per aquí baix?
–És clar que si. La Bíblia narra que Déu va agrair la fidelitat d’Abraham, dient-li que multiplicaria la seva descendència, tanta, com estels hi ha al firmament
–I tot això, ara, a què ve?
–Senzillament perquè quan veig tanta gent dissortada demanant ajuda a la meva vora, penso, que m’agradaria regalar-los-hi un estel
–I què en farien?
–Doncs ja què la vida no els afavoreix, almenys sinó, que el seu desconegut patrimoni fos una d’aquestes petites llanternes de tots els colors, que de nit fan pampallugues guaitant ulls amunt
–No sabia que tinguessis aquesta sensibilitat poètica. Explica’t per tot plegat
–Guaita. Com a voluntari, voldria transmetre als qui ajudo, que malgrat la seva insegura temporalitat, sabessin que tenen un estel que els espera
–Però això no dóna de menjar, ni sostre ni escalfor, fins i tot diria que pot semblar una fina ironia, per no dir, una burla
–Potser si
–Aleshores?
–No ho sé. Tal vegada és perquè quan serveixo als altres tinc dues ànimes: la que em porta a somiar, una, i l’altra, la que em fa tocar de peus a terra
–Dues ànimes incompatibles
–Nooo... què dius?... Deixa’m que somiï quan treballo. Deixa que els voluntaris somiïn mirant a dalt mentre ajuden als qui tenen a la vora aquí baix. Si més no, aquesta és la meva raó per fer-ho
–Saps què?
–Què?
–Ets un somiatruites
–Com tots els voluntaris. Per què no?