facebook youtube
Ramona SalseEstic fent voluntariat des de fa nou anys a Càritas Linyola. Abans vivia a la ciutat: allí la meva vida social era molt diferent, sí que participava ajudant amb alguna entitat, però quan més estic ajudant  és ara que sóc en un poble, Linyola. La meva vida social ha canviat molt, em sento molt satisfeta, i el que faig realment m’omple: és fer coses pels altres; i a la vegada, em sento contrariada per no poder fer-ne més. Un cop a la setmana faig classes d’adults i els hi dedico dues hores; però si el tema és interessant i els hi veig amb ganes, no em ve d'un quart. Aprofito per si volen per fer alguna consulta, i si és privada, també trobem el moment. Sabem des del primer dia que el text és important però el principal és la formació general. Estant en un país europeu, els costums són diferents i han d’acceptar-les... Insisteixo molt amb la manera de parlar, com s'han de dir les coses..., el significat que tenen i, sobretot, advocar, que és el signe d'un bon cristià i també d'un bon musulmà. 

Els hi he fet aprendre la típica frase “la sonrisa es una línia que lo endereza todo”. Els hi va agradar, i ho posen a la pràctica; tots estem obligats a donar testimoni de l'evangeli. Déu ens va regalar coses perquè de les poséssim en pràctica.

Intento ensenyar a mirar la realitat, que en el més amagat de les coses vagin a Déu. Coincidim que Déu només n'hi ha un, es digui com es digui.

Si penséssim que hem vingut a servir i no a ser servits...; personalment com més coses faig pels altres, millor em sento. Al principi em costava una mica, però ara fins i tot ens abracem! Em fan escrits i paraules molt emotives; encara que tenim cultures diferents m’enriqueix molt, i hem de fer més, ho necessiten i ho necessitem per poder treballar.

La meva il·lusió es poder tenir un centre de Càritas a Linyola on ubicar totes les nostres activitats, formacions i treballs fets a mà; fins aleshores, he de donar guerra; no em puc morir sense deixar la feina feta; vull crear il·lusió amb la gent jove perquè tinguin continuïtat a Càritas.

En aquest centre, m’agradaria que hi hagués un servei d’ensenyar el camí de l'esperança amb molta senzillesa, humilitat i respecte  per a tots i a totes les religions , ja que tots som fills de Déu.

Els hi parlo també d'agraïment, que es manifesta amb tot i amb tothom, i que és millor començar el dia donant gràcies a Déu: gràcies per poder veure un nou dia el sol tan meravellós en aquesta boira, que d'una manera o altra forma part de la nostra climatologia “Vosaltres poseu-hi el nom que vulgueu, el meu és Déu”... Una nena musulmana em digué que quan morí el seu pare va plorar molt, però no es va sentir sola perquè Déu  la va ajudar; li va sortir del cor el nom de Déu. Però reconec que ens costa parlar de religió quan no hi ha gent com nosaltres, catòlics. L'objectiu és predicar amb generositat el que creiem. Jo parlo molt amb elles, de tot, de fills, de sexe, costums de religió, no ens ha de fer por; un dia que precisament el tema era de religió, una d'elles treu un llibret petitet: era l’Alcorà escrit en hebreu. I jo trec l’evangeli. “Veus -li dic-, són iguals i tot; ens portaran al mateix lloc: el camí de l’amor”. Amb això vull dir que l'enriquiment és mutu. Abans em costava una mica, tenia algun que altre prejudici, però ara podria dir que em són una petita família.

Em podem trucar si tenen una necessitat, i, si està al meu abast, els hi solucionem el problema que tinguin; jo diria que les necessitats no solament s'han de comprendre sinó solucionar;  no voldria que ningú patís, que a ningú li faltés treball, tot i que hem de tocar de peus a terra i no deixar-nos portar pel cor. Penso i penso la forma del què i com posar-hi la solució; per això que no em quedaré tranquil·la fins que tinguem aquest centre de treball; llavors diré: “Ja em puc morir feliç”.

Fem moltes més coses a Linyola, com ara les classes de reforç, a les què li dediquem una hora setmanal; un ‘Espai grapats’ que funciona de meravella, gràcies a les bones professionals voluntàries que ho porten; també voluntàries al repartiment d'aliments, acompanyament de malalts, etc. També aquest any en Joan, el meu marit, que és un entès en història, astronomia, astrologia, química, física, religió, etc... ha acceptat d’ajudar amb una hora al mes, però això queda per a una altra entrevista. A Càritas Linyola hem de fer  el possible per un món millor... Acabaré amb una frase que m'agrada: “Una bona acció és una pregària sense paraules”; i com deia William Shakespeare:  “No puc respondre altra cosa que gràcies”. I gràcies per donar-me l'oportunitat de ser un membre de Càritas i contagiar tothom!