facebook youtube
Diria que no em cal
escriure per a tu
perquè sé que no em llegeixes.
Però sàpigues que el poeta
escriu per a ell mateix, no per a ningú.
Si de cas em llegissis,
això ens haurem trobat per bé o per mal,
els dos, no pas perquè ho pretengui.

Vingué un colomí jove
al balcó de casa. De posat simpàtic,
confiat. Ens vam quedar mirant.
Instants només. No m’hi esperava,
i se n’anà de seguit,
enjòlit com el vent a la teulada més alta.

Hi ha moltes vegades
que dinem al terrat, i ell plega les molles.
Les molles petites. Petites engrunes
que no en fem ni cas.

Ell, amb els altres, en recullen miques,
mils i mils de miques, insignificants.
Miques de pa, de peix, d’arròs, d’aigua
de la pluja que baixa del cel,
omplint els graners, omplint les cisternes.

Grandíssims pous de gra,
immensos,
com Josep a l’Egipte,
d’on menjaren germans
durant els anys difícils
de fam i malvestats.

Els ocells del cel, cullen sense sembrar.
Paradoxa cruel
enfront del manament del suor de la front.
Paradoxa patent,
de tants Joseps del món, que destapen el sac,
que fan des de l’endins, aquell pont de misteri,
que a vegades no hi entenen,
però es torna desfici, esme accelerat,
joc de l’interior, necessari, natural,
permanent. Voluntàriament.